Propero año…2011

¿Qué ha aprendido de la vida?
Que ser humilde y aprender es un deber.
Usamos demasiado el raciocinio para manejar nuestra vida y no optimizamos nuestra capacidad creativa. Aprendí que el dinero no nos hace felices. Veo a la gente triste.
Igual es su mirada.
Creo que es la exigencia, la demanda de eficacia y la pérdida del placer de ser un eterno aprendiz. Muchos dejan de aprender a los 20 años y se enfadan con la realidad cuando no corresponde a sus sueños.”
Kurt Schmidt.

“..Però el Bullí no només és la genialitat d´aquells que han ideat conceptes, tècniques i plats durant dues dècades d´influència planetària. tambè són aquests paios que han revolucionat el servei de sala: els temps, la coreografia de rellotger, les explicacions de com s´ha de menjar i les tècniques de suggestió quasi hipnòtiques. Durant més de cinc hores de sopar i uns quaranta plats, els cambrers apareixen i desapareixen; sempre hi són però mai els notes; poden ser 20 de cop en una petita sala, o cap; et repten i et provoquen. Increïble aquest tàrtar de tomata!, “l´únic secret que té aquest plat es trobar aquest producte” diu maliciosament garcia. És impossible trobar aquesta tomata el desembre. Ravioli de llebre amb la seva bolonyesa i la sang servida en una copa…Ecs!!garcia i Pol Perelló-un altre cambrer- ens repten a beure de la copa ensangonada. Si abans he xarrupat el cap d´una becada, ara també puc…??Buff! respiro alleugerit, no és sang, és una mena de remolatxa amb espècies. garcia i Perelló es parteixen el pit a costa meva…”
The End. El Restaurant El Bulli de Roses desconnecta els telèfons perquè no pot atendre milers de reserves.

2011…que disfrutemos la búsqueda de nuestra coherencia, del desarrollo de cada individuo-varietal, de la expresión del terreno de donde somos o queramos ser. Que compensemos acidez y alcohol, corazón y razón. Que busquemos la vainilla en conversaciones nobles de robles azarosos. Que veamos lo fundamental sin el disfraz del “cómo”, buscando el “qué” para “quiénes” quieran querer. Que entendamos que somos porque le da la gana a la luz, a nuestras bacterias, a fermentaciones, al málico y al buenico. Que los olores, colores, sabores, temores, ilusiones, son inifinitos y buscarlos para conocerlos y compartirlos son el mejor viaje que partir.
Bon 2011.